Fem xarxa!

El proper 20 de novembre, en el marc del 25N, Dia Internacional per a l’eliminació de la violència envers les dones, m’han convidat a la Facultat de Dret de la UdG, a parlar i compartir coneixements sobre com la violència de gènere en l’àmbit familiar i de parella afecta als infants i adolescents.

Estic molt contenta de poder participar en aquest acte, juntament amb l’amiga i companya Eva Beneit, i una de les que va ser professora meva a la Facultat de Psicologia, la Pilar Albertin. Les dues són unes imprescindibles.

criminologi

La Pilar i l’Eva, explicaran l’estudi que van fer, conjuntament amb l’Antonia Dorado i l’Eva Puigdevall, sobre “Aproximacions a l´escenari jurídic i legal per valorar les intervencions amb infants i adolescents que viuen situacions de violència de gènere en l’entorn familiar”. Podeu tenir accés als resultats de l’estudi AQUÍ.

Jo vaig ser una de les professionals entrevistades per a l’elaboració d’aquest estudi, per això m’han convidat a dir  la meva, en aquest espai del dia 20. La meva aportació a la xerrada, anirà encaminada a parlar sobre quin impacte psicosocial té la violència masclista en l’àmbit familiar en els infants i adolescents i quina és la intervenció que fem des d’alguns serveis públics.

Un cop més, no puc fer més que recomanar la lectura de “A mi también me duele. Niños y niñas víctimas de la violencia de género en la pareja”, de l’apreciat Raúl Lizana, i del qual ja us vaig parlar en una entrada anterior del blog.

lizana

Penso que és important que les persones que ens dediquem a “feines invisibles”, o que treballem allà on mai hi ha el focus mediàtic, fem un esforç per visibilitzar la nostra tasca, ja sigui escrivint llibres, blogs, organitzant i participant en actes formatius i divulgatius, etc. I no precisament per una qüestió de reconeixement (que tampoc ens aniria malament de tant en tant) sinó per fer d’altaveu dels invisibles, en aquest cas, dels infants i adolescents que pateixen la violència masclista i les seves seqüeles. I posats a fer, encara és més enriquidor quan ho fem d’una forma interdisciplinària, ampliant la xarxa d’aliats i còmplices, tant necessaris quan treballem a contracorrent del sistema, un sistema patriarcal i adultista.

Així doncs, benvinguts siguin aquests actes emmarcats en el 25N. A Girona ciutat, trobareu un munt de propostes, la majoria d’elles recollides al web municipal: http://www2.girona.cat/ca/25denovembre

Fins a la propera entrada!

 

Quan no sabem què dir…

Ha passat força temps des de l’última entrada al blog. Han sigut uns mesos moguts, en molts sentits, i en les últimes setmanes, molts i moltes de nosaltres hem viscut un garbuix d’emocions molt fortes. Avui, finalment, m’he decidit a escriure quatre línies sobre la violència policial que vam patir el passat 1 d’octubre. Com ho pot viure la canalla? Com poder parlar-ne amb ells? Com respondre preguntes per les quals no tenim explicació possible?

Hem vist escenes que mai haguéssim volgut veure. Policies agredint de forma brutal i desproporcionada a persones que cívicament i de forma pacífica, volien exercir un dret democràtic fonamental. Sense miraments, sense control, sense humanitat, sense ser capaços de veure les PERSONES que teníen al davant. I tot això ha passat a la nostra escola, al nostre CAP, al nostre pavelló esportiu…en definitiva,  tot això ha passat en el nostre context quotidià, que trepitgem cada dia, i on representa que ens sentim segurs i confiats.

Ser víctima d’una agressió, ja sigui en primera persona o bé pel simple fet de ser-ne testimonis (en viu o a través de les imatges que ens arriben), causa un gran impacte emocional. Por, ràbia, indignació, tristesa…són emocions i sentiments esperables. Quan a més a més, tenim la sensació d’indefensió, de no poder escapar, de no poder reaccionar o respondre a l’agressió, o quan el maltractament és infringit per persones importants per a nosaltres, o que representa que ens han de cuidar i protegir, és més probable que el dany psicològic en nosaltres sigui més profund i durador.

La traumatització es dona quan som exposats a una situació d’amenaça, que posa en perill la nostra integritat física o psicològica, i sobrepassa les nostres capacitats d’afrontament.

Viure doncs una situació de violència policial com la del passat 1 d’octubre, pot ser potencialment traumatizant, per grans i petits. És especialment important doncs, que en les hores i dies després de la vivència, rebem l’atenció i les cures necessàries per no complicar, encara més, el processament del que acaba de passar.

Algunes recomanacions per si us cal tractar el tema amb nens i nenes:

  • Deixeu que facin preguntes. Ells/es us indicaran què tenen necessitat de saber, d’entendre, d’explicar. Mostreu-vos oberts a les seves inquietuds.
  • Utilitzeu un llenguatge que puguin entendre.
  • Eviteu les generalitzacions i sentències del tipus “La policia ÉS dolenta”. Ni tota la policia és dolenta, ni sempre actuaran d’aquesta forma.
  • Eviteu sobreexposar-los a les imatges violentes. (Això també va pels adults. Ull amb tenir la TV encesa permanentment i el 324 en bucle).
  • No amagueu les vostres emocions. Si us veuen plorar, podeu explicar-los que ploreu de tristesa, o de ràbia, per tot el que ha passat.
  • Si la canalla es mostra afectada i ho ha viscut en directe, animeu-los a expressar com es senten i què en pensen. Podeu fer-ho parlant, dibuixant, jugant…
  • No passa res per respondre “això no ho sé”, “jo tampoc ho entenc”, “t’ho miraré de respondre en un altre moment”. Els esteu ensenyant una lliçó molt valuosa, i és que hi haurà vegades que no tindrem explicació per tot.
  • Destaqueu també la part sana que hi ha hagut en tots aquests episodis: com la gent es va ajudar els uns als altres, com deixaven passar i aplaudien a les persones grans perquè no haguessin de fer cua, com les famílies i veïns es van organitzar i van col·laborar entre ells per fer activitats a les escoles, com van actuar els bombers, com molta gent va ajudar a reparar els desperfectes materials que havien causat, com la gent va portar flors i pancartes a les escoles, etc.
  • Si passat un temps, persisteix el neguit, les dificultats per concentrar-se, per dormir, reviviu les sensacions i les escenes de violència, teniu dificultats per seguir amb la vostra vida i activitats quotidianes, valoreu demanar ajuda professional, tant per adults com per infants.

 

Us deixo una infografia del Dipsalut “Quan visc una situació d’alt impacte, què em passa i què hi puc fer?”

Fins la propera entrada!

qu-em-passa-i-qu-hi-puc-fer-quan-visc-una-situaci-dalt-impacte-1-638

 

 

 

Estiu 1993. Dol i infància.

A l’estiu de 1993 jo tenia 10 anys, només 3 més que la protagonista de la pel·lícula “Estiu 1993”, però que poden ser un abisme per algunes coses, i una distància mínima per unes altres.

Abans de res: si no heu anat a veure la peli, correu! És una meravella del principi al final. L’ha dirigit la Carla Simón i parla del seu propi estiu de 1993, quan va morir la seva mare a causa de la sida. Aleshores ella amb 7 anys va haver de deixar Sabadell i anar a viure a la Garrotxa, a casa d’uns tiets. Un dol per elaborar, una nova família per construir, una manera d’aprendre a viure una nova vida.

Em vaig reconèixer totalment en aquella infància viscuda per la Carla  i la seva família als anys 90. Els banyadors amb farbalans, la “burbujita”, els radiocassets de joguina, jugar a la peste alta, estones llargues d’avorriment sense pantalles (i quina sort que vam tenir!), una infància en slow motion. Com hauria de ser sempre.

Parlava abans de la diferència de 3 anys. Els meus 10, els seus 7. Els 7 anys (aproximadament, cada criatura va al seu ritme!)  solen ser un moment molt especial del desenvolupament mental dels infants. Hi ha un canvi d’etapa, deixem enrere la primera infància, i amb ella el pensament màgic, la visió egocèntrica del món (un mateix és el centre del tot), segons Piaget seria l’etapa preoperacional. Dels 2 als 7 anys (sempre aproximadament) el llenguatge i la imaginació fan un desenvolupament estratosfèric…. i a partir d’aleshores comencem a entrar en l’etapa de les operacions concretes (dels 7 als 11 aprox.) en la que la capacitat de raonament a través de la lògica i de situacions presents, creix i es desenvolupa d’una forma molt important. Comencem a ser nens grans, però encara no hem entrat a l’adolescència.

La pel·lícula m’ha fet sentir i m’ha fet pensar molt. Com és viure el dol de la mare en la ment d’una nena de 7 anys? Quines diferències hi podria haver hagut si en comptes de 7 anys, la desgràcia t’enxampa amb 10 anys? Com necessiten les criatures de 7 anys ser acompanyades en el dol? En quins casos s’hauria de buscar ajuda professional? Com preparar els nens/es per la mort, en cas que sigui una mort esperada?

La trauma-psicoteràpia infantil sistèmica, on treballem amb els pilars teòrics de vincle afectiu, desenvolupament i trauma, ens dona moltes eines per abordar un tema tant delicat com aquest.

Vull compartir una guia que em sembla prou completa, clara i senzilla, sobre el dol en la infància. La podreu trobar al següent enllaç, amb informació sobre l’autora i la fundació que l’ha elaborat.

http://www.fundacionmlc.org/actualidad/noticias/descarga-aqui-guia-duelo/

Desitjo que passeu un bon estiu de 2017, i encara que sigui amb xurros i manguitos del Decathlon i no amb burbujitas fúcsia amb uns sistemes de subjecció criminals i altament perillosos, tingueu moltes estones avorrides, tranquil·les i felices en slow motion. 

I sobretot, aneu a veure la pel·lícula. És plena d’autenticitat, saviesa, sensibilitat, i un treball magnífic d’actors i actrius!

 

IMG_-d3nada

Una foto que vaig fer el dia de l’estrena d’Estiu 1993 al cinema Truffaut de Girona.

Un parell de lectures.

Ara que s’acosten les vacances d’estiu pot ser un bon moment per recuperar o incrementar els nostres hàbits lectors!

Us proposo un parell de lectures pensades per a pares, mares, famílies d’acollida, gent del món de l’educació, la pedagogia i la psicologia…i per a gent curiosa i amb ganes de comprendre una mica més el funcionament de la ment infantil i adolescent. Els 2 llibres tenen un llenguatge planer i un enfocament pràctic, i al mateix temps són rigorosos.

Es tracta de:

  • El cerebro del niño. 12 estrategias revolucionarias para cultivar la mente en desarrollo de tu hijo (Daniel J. Siegel i Tina Payne Bryson)
  • Tormenta cerebral. El poder y el propósito del cerebro adolescente (Daniel J. Siegel).

 

 

I si us envalentoneu, podeu investigar altres títols dels mateixos autors. I sabeu el millor de tot? Tots aquests llibres i molts més, els podreu trobar a les biblioteques públiques! Uns llocs fantàstics i meravellosos, on podreu trobar un espai de tranquil·litat,  o de conta-contes o un lloc amb aire condicionat on amagar-vos d’aquesta onada de calor! 🙂

  • Cerebro y mindfulness : la reflexión y la atención plena para cultivar el bienestar (Daniel J. Siegel)
  • Ser padres conscientes : un mejor conocimiento de nosotros mismos contribuye a un desarrollo integral de nuestros hijos  (Daniel J. Siegel, Mary Hartzell)
  • …I tants d’altres! 

Us desitjo un bon estiu i una bona lectura! 

 

Un recorregut pel cos.

Avui vull parlar-vos d’una adaptació per a nens i nenes, de la meditació de “l’escànner corporal”.

En les formacions i entrenaments que he fet en Mindfulness (Atenció Plena) he après (o més ben dit, segueixo aprenent cada dia) la meditació de l’escànner corporal. Consisteix bàsicament en fer un “recorregut atencional” pel cos, parant atenció a cada part, escoltant-se d’una manera oberta i curiosa, sense jutjar. L’objectiu no és aconseguir una relaxació profunda (tot i que pot donar-se, i fins tot, si et despistes, pots adormir-te), sinó aconseguir entrenar “el múscul de l’atenció plena” i augmentar la capacitat de connexió amb un mateix i les pròpies experiències i sensacions corporals.

La majoria de nens i nenes són “mindful” per si mateixos. Viuen en el present, posen atenció plena en allò en què estan immersos, tenen la ment oberta i la mirada de principiant. A vegades però, hi ha nens/es amb problemes o situacions difícils, per qui és complicat tenir una actitud o un comportament “mindful”. Potser tenen problemes atencionals, derivats de conflictes emocionals o de trastorns com el TDAH (tan sovint mal diagnosticat, per cert). En aquests casos, treballar amb el què ens aporta el mindfulness i les meditacions pot ser especialment beneficiós.

Per a fer l’escànner corporal amb nens i nenes, ho he adaptat de la següent manera:

  • El nen/a s’estira sobre una manta o màrfega a terra, i juguem a imaginar-nos que és una muntanya. Tindrem un cotxe de joguina (o un cavall, o una bicicleta…) que anirà fent el recorregut pel seu cos, lentament, i ell/a ha d’anar parant atenció a les sensacions per on passa el cotxe. El podem convidar a sentir la temperatura de la zona, les sensacions de pressió o pessigolles, la velocitat, etc. El cotxe s’anirà aturant a la zona dels peus, cames, panxa, cara, cabells, etc. També és interessant quan el cotxe està a la zona abdominal o al pit, sentir com el podem fer moure amb la respiració. D’aquesta manera combinem també el treball de l’escànner corporal amb l’atenció a la respiració.
  • Amb nois i noies més grans, podem simplement utilitzar una pilota de plàstic o fer directament l’escànner amb la ment, com amb els adults.
  • Cal tenir en compte que hi haurà nens/es o nois/es que no toleraran contacte físic. Les eines que explico, no sempre són adequades per a tothom ni per a qualsevol moment de la psicoteràpia. Per a fer l’escànner corporal amb nens/es hi ha d’haver un vincle terapèutic segur i una certesa per part del terapeuta de que la tècnica no serà perjudicial per al nen/a.

IMG_20170614_174902

L’Escànner corporal amb el cotxe/cavall/bicicleta…pot convertir-se també en un bon ritual abans d’anar a dormir. Un moment de companyia i relaxació compartit amb el pare o mare.

Al llibre de “Tranquils i atents com una granota” d’Eline Snel, hi podreu trobar més idees i recursos per aprendre i practicar Mindfulness per a nens/es. Recordeu però no perdre el nord! La canalla té una capacitat mindful innata! No hi ha res més mindful que sortir a jugar a la plaça amb els amics i les amigues o fer castells de sorra a la platja amb la família!

Bon estiu!

 

Escultures de plastilina.

Avui us vull parlar del treball amb escultures de plastilina. En psicoteràpia infantil utilitzo sovint aquest recurs, però ja sabeu que qualsevol d’aquestes eines que proposo també són molt interessants per a treballar amb adults.

Li proposo al nen/a que creï una escultura de plastilina que parli d’aquella emoció o d’aquelles situacions que volem treballar, per exemple:

  • la seva ràbia
  • la seva por
  • els exàmens
  • la solitud
  • etc.

Poso a disposició diversos colors de plastilina i li deixo tot el temps que necessiti per connectar amb l’emoció i/o amb les emocions que li provoca la situació difícil.

Un cop acabada l’escultura, l’explorem conjuntament, i convido al nen/a a que m’expliqui com l’ha construït i què representa per ell/a. En algunes ocasions, podem “jugar” a entrevistar l’escultura. És una manera de facilitar l’expressió d’aquelles emocions, sentiments i pensaments més íntims, ajudar a processar-los, a viure’ls amb menys angoixa, sempre d’una forma respectuosa.

Per exemple, entrevistem a l’escultura de la por de la Carla, una nena de 8 anys (no és un cas real):

  • Terapeuta: Hola senyora Por de la Carla, com estem avui? Li volia fer unes preguntes perquè m’interessa molt conèixer-la millor, li sembla bé?
  • Carla (que posarà veu i pensament a la seva por): Sí, em sembla molt bé!
  • Terapeuta: Molt bé! Quan sol aparèixer vostè? quan li agrada sortir…en algun moment concret del dia…?
  • Carla: Sí, normalment a la nit, a l’hora d’anar a dormir.
  • Terapeuta: Oh! que interessant…I li agrada quedar-se molta estona? Com li fa saber a la Carla que vostè és allà?
  • Carla: Doncs depèn del dia…hi ha dies que quan aparec, faig pensar a la Carla en lladres i monstres, aleshores la Carla ja sap que sóc aquí….després faig que ella no pugui dormir i se’n vulgui anar al llit dels pares!
  • etc…

Les opcions són moltes. L’escultura de plastilina i el diàleg que puguem establir amb ella (ja sigui jugant a entrevistar-la o conversant sobre ella amb aquells nens i nenes més grans) ens facilita expressar i compartir l’experiència interna d’una forma no invasiva i on la persona pot mantenir la sensació de control. Ajuda a posar “fora de nosaltres” allò que ens preocupa, moldejar-ho, donar-li forma, adonar-nos de quin pes i quina forma hi juguen cada emoció, cada pensament…en definitiva ens ajuda a processar allò que ens passa, a posar-hi una mica de llum en companyia d’algú que no emetrà cap judici sobre allò, tan sols acompanyarà en el descobriment i li donarà validesa.

IMG_20170405_175210

Quin poder la plastilina, no?

Mentre escrivia l’exemple de la “Por de la Carla”, he recordat un llibre fantàstic que també utilitzem en psicoteràpia per treballar en aquesta línia. Es tracta del “Manual de monstruos domésticos” de Stanislav Marijanovic.

Després de llegir el conte, convidem al nen/a a inventar el seu propi monstre domèstic. Cal posar-li un nom, dibuixar-lo, explicar de què s’alimenta, com se’l pot domesticar, qui són els seus amics i enemics…monstruos domesticos

Ja ho veieu, en psicoteràpia infantil cultivar la creativitat és una peça fonamental!

Fins la propera entrada!

 

Els secrets, n’hi ha de bons i de dolents!

Avui volia compartir amb vosaltres una petita activitat-joc  per treballar el tema dels secrets amb els nens i nenes.

Sovint, nens i nenes que pateixen algun tipus de maltractament (a l’escola, a la família,…) són empesos per la persona agressora a mantenir-ho en secret. “Si ho dius la teva mare et rebutjarà i li sabria molt de greu”, “si ho expliques ets un cagat i un xivato”, “és un secret entre nosaltres i no ho ha de saber ningú més perquè tu el meu preferit”, “si ho expliques la teva família es morirà”, “si ho expliques no t’estimaré més”….

És important doncs, poder fer un treball preventiu amb nens i nenes, per tal d’apoderar-los, facilitar la seva autoprotecció i que puguin demanar ajuda si els cal.

La proposta és la següent, ho plantegem com un joc. En el meu cas, jo em vaig inspirar a partir d’una caixa de bombons que guardava esperant l’ocasió.

“Els bombons, com els secrets, n’hi ha de bons i de dolents”.

Se li explica al nen/a que elaborarem uns bombons molt especials, de plastilina.

El nen o nena farà el disseny i l’elaboració de 2 tipus de bombons de plastilina diferents, els que són bons i els que són dolents. En fem uns quants de cada.

Mentre fem els bombons, se li explica que hi ha dos tipus de secrets, uns de bons i uns de dolents (com els bombons):

  • Els secrets bons són aquells que si es guarden, ningú en surt perjudicat. 

  • Els secrets dolents són aquells que si es guarden, algú en surt perjudicat, algú pot prendre mal o empitjorar la situació.  

Un cop ho tenim tot a punt, comencem l’activitat. En el meu cas vaig elaborar una llista de possibles situacions on apareixen secrets, en contextos diversos,  i si pot ser ordenades de menys a més dificultat, per exemple:

  • És l’aniversari del teu germà. Els teus pares li han comprat un pastís i t’han demanat que no li expliquis i que guardis el secret fins a l’hora de bufar les espelmes.
  • La teva amiga ha portat uns quants caramels a l’escola. Et diu que a l’hora del pati te’n donarà, però que no ho diguis a ningú més, perquè és un secret entre vosaltres.  (En aquest cas, compliquem “el secret”, es barreja el debat sobre el dret a compartir o no, però d’entrada és un secret que no causa un greu perjudici a ningú). 
  • Un amic t’explica que el seu pare el pica molt fort i t’ensenya un blau que li ha fet a l’esquena. Et demana siusplau que no ho expliquis a ningú.
  • A la sortida de l’escola hi ha uns nois desconeguts que et conviden a jugar a casa seva i a berenar, però que no cal que ho diguis a ningú, perquè serà només un moment.
  • Un amic de l’escola t’explica que està enamorat d’una nena de la classe, però que no li diguis a ningú perquè vol mantenir-ho en secret.
  • Un amic dels teus pares que sovint ve a casa teva, es tanca a l’habitació amb tu i et proposa un joc de fer-te pessigolles per sota la roba, però que és un joc secret entre vosaltres.
  • (…)

A cada frase, se li demana al nen/a que esculli el bombó bo o dolent, segons li sembla que és un secret bo, que es pot guardar, o un secret dolent, i el col·loqui dins la capsa si és bo, o fora de la capsa si és dolent. A cada frase, mirem de parlar una mica sobre el per què de la decisió, i sobre quines opcions tindria en cas que sigui un secret dolent i no el pugui guardar. (Dir que no, explicar-ho a un adult de confiança, etc.).

Com veieu és una activitat senzilla. El pretext dels bombons de plastilina ens serveix per presentar l’activitat d’una forma lúdica. Dissenyar i elaborar els bombons de plastilina normalment relaxa als nens/es i baixa les possibles respostes defensives. Plantejar les frases mica en mica, fent seguir el joc de triar els bombons i col·locar-los a la capsa o no, fa que mantinguin l’atenció en la tasca i minimitza “l’efecte interrogatori”. 

Un cop acabada l’activitat, la meva proposta és regalar al nen/a la capsa que hem utilitzat i els bombons, per tal que hi pugui continuar jugant a casa amb la seva família.

Per acabar aquesta entrada al blog, comparteixo amb vosaltres un parell de recursos i materials per a la prevenció dels maltractaments i/o abusos a infants.

  • Conte: “Crida ben fort, Estela” de la Isabel Olid i Martina Vanda, amb la seva guia didàctica. Una joia. Es pot trobar en català i castellà, i descarregar-ne materials de forma gratuïta. Recomanat per a professionals preparats per a treballar aquest tema.
  •  Conte: “En Kiko i la mà”. Es tracta d’un conte molt senzill  ideal per a nens/es petits. El trobareu en molts idiomes diferents. Recomanat tant per a professionals, com per les mateixes famílies.

Fins la propera i bona cuina!

La gran conspiració adulta.

El que més m’agrada de l’època de Nadal és “la gran conspiració” de la gent adulta (i dels nens i nenes ja crescudets!)  en benefici de la màgia i l’alegria dels més petits. Tenir converses amb ells sobre quin és el menjar que més li agrada al tió, si les mandarines són la millor opció per què cagui molt o si les galetes també li van molt bé; què han demanat als tres Reis d’Orient, on col·locaran el ressopó pels tres Reis i si els deixarem una mica de cava per beure o no; què beuran els cavalls o els camells que els acompanyen….en fi, els grans temes de la vida!…Que en el fons són l’esperança, el desig, l’acollida, l’amabilitat, la sorpresa, la bondat, la incertesa…

En aquest últim post abans de Nadal doncs, us desitjo unes Bones Festes a tots i totes, i que tingueu unes llargues i interessants converses amb els més petits de la casa. I recordem-nos que el millor regal és la presència. Menys és més.
1466461068606
Bones Festes!

El pes d’una etiqueta.

El post d’avui parla de les “etiquetes”. He pensat escriure sobre això aquest matí, quan he vist una il·lustració fantàstica a Catorze.cat, de la Cristina Losantos. (Per cert, us recomano molt que us deixeu perdre de tant en tant per Catorze.cat. Un portal de Cultura, on sovint hi podreu trobar petits tresors en forma d’il·lustracions o de textos, com els que fa l’Eva Piquer).

etiquetes

Les etiquetes que ens claven quan som petits, poden tenir un pes enorme, i les podem arrossegar la resta de la nostra vida. Poden condicionar-nos. En la meva feina com a psicòloga i  psicoterapeuta infantil, m’he trobat per exemple, nens que eren qualificats de “vagos” a l’escola. El que no sabia (o no volia saber) la mestra, era que aquest “vago”, senzillament era un nen traumatitzat per la violència de gènere que va viure a casa seva i de la qual encara n’estava patint les conseqüències.

Per explicar-ho d’una forma molt simplificada: Un nen que té activat el sistema de por i/o de conductes d’aferrament (totes aquelles conductes que estan al servei de mantenir la proximitat amb la figura de vincle i de posar-se en alerta), gairebé per força té poc activats els sistemes d’exploració  i/o afiliatius (totes aquelles conductes que tenen a veure amb obrir-se al món, explorar, aprendre, mantenir interès per descobrir, etc.) Així doncs, un nen que per exemple pateix i pensa tot el dia en: “què passarà quan el papa arribi a casa avui? com podré protegir la mama, si encara no tinc prou força per parar el papa? potser si em porto molt bé i sóc molt obedient el papa estarà de més bon humor i no ens cridarà….” és molt difícil que tingui el cap per aprendre a fer divisions o ortografia, i en canvi és molt possible que a classe sembli un nen despistat, sense ganes d’aprendre, desmotivat. És més fàcil penjar l’etiqueta de “vago” que fer un esforç per descobrir què li passa a aquest nen i poder-lo acompanyar de la manera més adequada. 

La teoria de l’aferrament (apego o vincle afectiu) i tot el que se’n deriva (sistemes d’aferrament, por, exploració i afiliatius), ens serveix per comprendre i poder tractar el patiment d’aquests nens i nenes, i també – igual d’important- poder fer una feina psicoeducativa amb les famílies i les escoles. Són tasques que fem des de la traumateràpia infantil sistèmica.

Quin poder les etiquetes! Realment a vegades serveixen per facilitar-nos la vida. Ens la simplifiquen, ens ajuden a ordenar un món que ja és prou ple de caos i complicacions. A vegades tenir “l’etiqueta d’un diagnòstic” pot ajudar molt. (Ah! ostres, això que em passa es diu Síndrome d’Estrés Post Traumàtic, i té una explicació, i a més em poden ajudar a superar-ho!). I a vegades les etiquetes poden no ajudar gens. Perquè són caducades, perquè són errònies, o senzillament perquè ens les agafem com a veritats absolutes. Senyors, senyores: està a les nostres mans posar-hi una mica de consciència i fer-ne un bon ús. Jo diria que hi ha una fórmula fàcil abans de clavar una etiqueta:

Serveix? és útil? farà servei a la persona (o la cosa) que la utilitza o que la porta? És respectuosa i no estigmatitzant? Aleshores, endavant! Si la resposta és NO a totes o a alguna d’aquests preguntes, aleshores, vols dir que cal? 

Aquí ho deixo.

Demà és 25 de novembre, Dia Internacional per a l’erradicació de la violència contra les dones. Us animo a fer una ullada a la gran quantitat d’actes que es programen arreu del territori i participar en els que pugueu. Podeu veure la programació de l’Ajuntament de Girona aquí: http://www2.girona.cat/ca/25denovembre

 

 

“Saltarines” d’emocions.

Avui volia compartir amb vosaltres una “tècnica” o un joc que vaig re-inventar fa pocs dies, gairebé de casualitat. Jo l’aplico en un context psicoterapèutic, però és tan senzill i divertit que animo a qualsevol pare, mare, educador/a…que provi de jugar-hi.

La gent que vau néixer als anys 80, segurament recordareu que durant alguna època, a l’escola es van posar de moda els “saltarines”. Es tractaven d’uns paperets amb dibuixos de gust qüestionable. Es posaven cap per avall i llavors amb el palmell de la mà es feia un cop damunt els papers. Els paperets que aconseguies girar, eren teus. Els saltarines eren el “no va más” a l’hora del pati, i quan n’aconseguies un amb purpurina, era festa major. Alguna cosa van tenir de bo els anys 80!  Les Gameboy encara eren una cosa llunyana i només a l’avast d’uns quants.

Doncs bé, repassant un material editat per l’obra social de La Caixa: “Manual para promover la resiliencia de los niños y niñas afectados por catástrofes naturales”, els autors del qual són en Jorge Barudy i la Maryorie Dantagnan, (dels quals ja he parlat en alguna altra entrada) vaig trobar unes il·lustracions molt boniques sobre les emocions.

Vaig decidir retallar-les i convertir-les en “saltarines”.

saltarines-emocions

El joc és ben senzill, i us puc assegurar que els nens i nenes “mil·lenials”, nascuts entre pantalles tàctils i jocs d’ordinador, al·lucinen i gaudeixen de valent retornant a allò simple, exprimint al màxim el plaer de jugar amb uns paperets i les seves pròpies mans.

Les normes dels torns, cal pactar-les abans de començar, i a partir d’aquí via lliure! Algunes propostes podrien ser:

  • Quan aconsegueixes girar un paperet…
    • Explicar la última vegada que vas sentir aquella emoció.
    • Explicar alguna vegada que et sentissis d’aquella manera.
    • Pensar en coses que solen provocar-te aquesta emoció.
    • Pensar en alguna vegada que l’altre jugador devia sentir aquella emoció.
    • etc.
  • També es poden proposar contextos concrets:
    • l’escola
    • a casa
    • a casa el pare o a casa la mare
    • etc.

Jugar amb els fills i filles és un espai vital i privilegiat per conèixe’ls millor, oferir un espai d’expressió i enfortir la vostra vinculació afectiva. A més a més, un joc com aquest , afavoreix augmentar el vocabulari emocional, el coneixement de les nostres reaccions i emocions, ens pot ajudar a autoobservar-nos millor (grans i petits) i per tant, poder-nos autoregular millor.

Us animeu a provar-ho? Potser us sorprendreu a vosaltres mateixos/es, intentant desxifrar si era tristesa, ràbia o sorpresa el que sentíeu quan Donald Trump va guanyar les eleccions dels EUA.